En general, tota la zona muntanyosa i boscosa que discorre entre la Varvassoria de Bellpuig i la frontera entre les terres baronials i la nova Varvassoria de Bassegoda, es compon de frondosos boscos, més o menys separats per camins escadussers o petites clapes fetes pels carboners o antigues explotacions agrícoles enguany abandonades. La zona més profunda és coneguda com la Forest del Calvari (o Bosc del Calvari), és la més feréstega, profunda i inexplorada.
És l’únic indret on no hi ha notícia oral o documental de que hi hagi hagut mai cap mena d’ocupació permanent, sigui un mas aïllat o un petit llogaret. Res.
És un espai a voltes silenciós i amb molta pau i a voltes una mena de cau de bogeria, pels sons de la natura jugant amb els arbres o de vés a saber quines bèsties l’habiten.
Tant sols es sap d’una antiga ermita, que ningú sap del cert on cauria, que es va edificar cap al mig de la massa boscosa. Era l’Ermita del Calvari que va fer edificar el frare Ponç de Montagut, de la família dels barons, fa més de dos segles, quan amb prou feines ni Montagut ni Sales eren una baronia –o ni tant sols terra cristiana.
Era en temps del gloriós En Bernat I de Tallaferro, comte de Besalú, protegia el famós Abat Oliva (son germà) i defensava l’honor de N’Ermessenda, Comtessa de Barcelona, mentre brandava la llegendària espasa de Sant Martí contra els sarraïns i altres malànimes.
En aquells dies ja feia molts anys que el monjo Ponç feia vida d’ermità pels Boscos del Calvari, mantenint la seva ermita on oficiava missa pels nous conversos al cristianisme, o guaria a tot aquell que se li acostava, independentment del seu credo.
Diuen que poc abans de marxar cap a la Campanya de Còrdova, al 1008, amb En Ramon Borrell I de Barcelona (marit de N’Ermessenda), el Comte En Bernat es va internar ben sol en la forest del Calvari, amb roba senzilla i desarmat.
Va anar a cercar consell del monjo, sobre si havia de marxar o no en aquella guerra llunyana, fora del seu país. Va estar més de quaranta dies errant mig mort de fam, fins que va arribar a l’Ermita miraculosa i al beat, i amb ell va passar-hi quaranta dies més.
No se sap ben bé que va parlar amb el beat, però si que la seva conducta en terres infidels va ser intatxable (a diferència d’altres nobles i clergues d’alt llinatge que van saquejar Còrdova sense pietat) i que a diferència del comte N’Ermengol I d’Urgell, i dels bisbes de Barcelona, de Vic i de Girona, no va deixar la pell en l’expedició i va poder tornar a Besalú més enriquit que mai.
Diuen que al pom de l’espasa hi duia embolicat un branquilló verd d’heura que li hauria regalat el beat Ponç, i que sembla ser que va llegir en herència a alguna església de la baronia de Sales.
Tampoc se sap quan va morir l’esmentat monjo, Ponç de Montagut, l’últim document on se’n fa esment és del 1040, en que sembla ser que va assistir a la consagració de la Canonja de Tortellà.
